La paradoxa del meu jo mut

De vegades estar envoltat de carn i veus és una llosa inexplicablement feixuga per a mi, i la meua cuirassa no és altra que el silenci. Aquest escut l’empre més a sovint del que m’agradaria, i en desconec el motiu. No sé si és mandra, incompetència o inapetència per la comunicació verbal, o que tinc trencat alguna imprescindible maquinària als budells. Em pertorba terriblement no saber-ne l’arrel, no tindre cap eina per a burxar-me les entranyes i desenterrar la roca que m’anul·la la parla.

I tanmateix, al mateix temps –la mateixa setmana a la qual m’he defensat, fent-me el mut, de somriures amigables i previsibles cops d’esquena- faig per trobar-me  amb gent que és aliena a la meua quotidianitat, amb la qual no compartisc records, ni tampoc desgastades i prostituïdes anècdotes, d’aquelles que serveixen per a emplenar buits i evitar badalls, per a dibuixar ganyotes de complicitat impostada. Són persones, deia, de les quals tan sols en conec la projecció cibernètica, i això m’intranquil·litza. Bastisc també converses improbables amb desconeguts a una barra de sushi, i organitze sopars als quals en desconec els convidats, fins i tot el perquè de la taula compartida. I xarrem, i xarrem molt, i em sent humilment agraït per tindre la sort de poder coincidir amb persones així, de poder escoltar-los, d’experimentar aquelles nits que bateguen sense alcohol ni prescindibles garlandes d’amistat de saldo, i et fan sentir viu, tan viu.

Perquè la història va de fer-se major, de triar qui vols que t’envolte, en què gastes un temps que cada vegada és més preuat, i més escàs. Què et plena i com vols que et plene, de quina font vols beure, amb qui vols signar la pau i desfer-te de l’escut de silenci. La història va d’aprofitar el temps, entendre que vivim en móns de paper, que allà fora hi ha una quantitat esfereïdora d’abraços, nits, de caminades cap a casa amb el somriure a la cara.

Primaveres enmig de l'hivern.

Primaveres enmig de l’hivern.